The Evolutionary dimension of Trust and its effects on cooperation

Resum

La vida social humana es basa en la cooperació i la confiança d'una manera diferent de la d’altres espècies. Els científics han investigat la cooperació humana des de diferents punts de vista (Trivers, 1971; Dawkins, 1976; Axelrod y Hamilton, 1981; Axelrod, 1984; Caporael et al., 1989; Boyd & Richerson, 1990; Wilson & Sober, 1994; Bergstrom, 2002; Boyd et al., 2003; Gintis et al., 2003; Bowles & Gintis, 2004; Gintis et al., 2008; Boyd et al., 2010), però encara hi ha moltes preguntes sobre l'evolució de la cooperació sense explicació. Aquest treball de tesi analitza les relacions cooperatives emfasitzant la seva relació intrínseca amb les relacions de confiança. Per què cooperem? Quina és la influència de la confiança en la cooperació i el paper de la història evolutiva en aquest trencaclosques? Tenint en compte les formes socials adoptades pels avantpassats humans, és possible pensar en certs trets cognitius i psicològics específics que podrien tenir una importància clau per entendre les actuals relacions de cooperació i, en un sentit més ampli, les relacions socials. L'objectiu de la tesi és, en definitiva, emmarcar les relacions socials en un entorn evolutiu per explicar els comportaments socials que existeixen avui en dia. Contingut de la investigació Aquesta tesi tracta de respondre les preguntes anteriors, a partir de la relació entre l'evolució de la sociabilitat i la cognició humà, com hipòtesi inicial per contrastar els estudis posteriors. Des d'aquesta perspectiva i utilitzant una metodologia multidisciplinària de la Psicologia, Antropologia i Sociologia, es va dissenyar un pla de recerca que pretén aprofundir en aquest plantejament. Amb aquest objectiu en ment, el treball de tesi es basa inicialment en una revisió crítica d’estudis anteriors que intenten relacionar el comportament social dels primats i l'evolució del neocórtex –la Hipòtesi del Cervell Social de Dunbar (Dunbar, 1992; Dunbar, 1998; Dunbar & Shultz, 2007; Shultz & Dunbar, 2007; Dunbar, 2010). Aquesta revisió mostra clarament la necessitat d'un enfocament més matisat per explicar aquesta relació a causa de l'enorme complexitat de les relacions socials humanes. Per això, l’estudi de la influència del mecanisme psicològic de la confiança ofereix un interès enorme. No obstant això, els estudis de Dunbar, especialment aquells relacionats amb les característiques dels grups socials humans en relació amb la seva capacitat cognitiva, sóntinguts en compte al llarg de tot aquest treball. Després d’aquesta revisió es proposa un marc teòric sobre els factors que influeixen en la confiança (Parsons, 1970; Barber, 1983; Good, 1988; Yamagishi, 1998; Glaeser et al., 2000; Uslaner, 2002; Six, 2005; Bjørnskov, 2006; Hardin, 2006) i la seva possible configuració en un entorn evolutiu. En base a aquest marc teòric, es dissenyen els treballs empírics posteriors, sempre tenint en compte la hipòtesi que l'ésser humà té un comportament social àmpliament influenciat per un context de relacions dintre de petits grups. Aquest és el context social en que han viscut els humans durant la major part de la seva història evolutiva. El marc teòric explica els elements que conformen la confiança, la tipologia i la seva possible configuració al llarg de la història evolutiva. Constitueix el substrat utilitzat per dur a terme l’anàlisi de la confiança i del comportament cooperatiu en els següents treballs empírics. Aquests estudis empírics segueixen un pla basat en un disseny propi, a partir de la revisió de la literatura (Fey, 1955; Rosenberg, 1957; Wrightsman, 1964, 1974; Rotter, 1967; Survey Research Center, 1969; Christie & Geis, 1970; Johnson- George & Swap, 1982; Rempel et al., 1985; World Values Survey Association, 2009), amb qüestionaris per mesurar el nivell de confiança personal i general en un grup. També s'utilitza un joc experimental –el dilema del presoner amb algunes variacions– que demostra el comportament cooperatiu efectiu dels individus. El joc es realitza en condicions de confiança i sense confiança entre els membres d’un mateix grup. L'estudi pilot inicial es realitza en dos grups diferents. Els resultats ja mostren la influència de les relacions estretes de confiança personal en la cooperació i l'interès de anàlisi de xarxes de confiança (Radcliffe-Brown, 1940; Barnes, 1954; Milgram, 1967; Mitchell, 1969; Wasserman & Faust, 1994; Molina, J.L., 2001; White & Harary, 2001; Newman et al., 2003; Freeman, 2004; Eguíluz et al., 2005; Fowler & Christakis, 2010) en major profunditat. Els resultats d'aquest treball es confirmen en un similar estudi posterior amb altres grups més nombrosos i més comparables entre si. Els nous resultats mostren com la cooperació s'incrementa en gran mesura si es dóna un compromís afectiu inconscient de reciprocitat que ve de la confiança personal, com un element adaptatiu cap a una cooperació més efectiva i recíproca, fins i tot en condicions d'anonimat i malgrat la possibilitat de causar un prejudici en el curt termini. A més, l'estudi inclou una anàlisi en profunditat de les xarxes de confiança d’aquests grups per determinar la importància que poden tenir certes topologies de xarxes de confiança en la cohesió general d'un grup. En la darrera part de la tesi, s'utilitza una perspectiva més antropològica amb la realització de treballs de camp en dues àrees que es caracteritzen per la seva gran diversitat ètnica: nord de Ghana i Oaxaca, a Mèxic. Aquests llocs permeten estudiar com interactuen els grups i per què es mantenen les seves identitats ètniques malgrat una història i un territori en comú. Es pretén examinar també si els mecanismes de la confiança personal, que funcionen clarament a nivell individual, poden trobar-se també en grups grans o societats de gran escala. En aquest cas, a més de l'observació directa dels grups i la inclusió del seu context històric, social, econòmic i polític, s'utilitzen entrevistes i xarxes personals de cooperació. En el treball de Ghana (Rattray, 1931, 1932;) Syme, 1932; Tait, 1961; Hilton, 1962; Hart, 1971; Drucker-Brown, 1975, 1992; Primmirat, 1979; Laari, 1987; Awedoba, 1989, 2001; Wilks, 1989; Assimeng, 1990; Kotey, 1995; Schlottner, 2000; Oppong, 2002; Tonah, 2005), es mostra el context dels grups i s’explica les característiques de les seves xarxes de confiança i cooperació. En aquest estudi es posa de manifest l''eficàcia del fenomen de la diversificació ètnic com un mitjà per crear petits grups més resistents quan s'enfronten amb entorns difícils. També s'analitza l'adopció de formes culturals que permeten ampliar el mecanisme de la confiança personal a grups més grans. En l'últim treball de la tesi es comparen els anteriors resultats de Ghana amb els de Mèxic (Chance, 1979; Zeithin, 1990; Campbell, 1993; Oseguera, 2004; Reina Aoyama, 2004; Webmoney, 2006, 2008; Trejo Barrientos, 2006; Espores, 2008; Joyce, 2010; Nahmad Sitton, 2013), en una anàlisi intercultural per identificar possibles elements "universals" a les xarxes de confiança i cooperació i així com les influències culturals que modulen aquestes predisposicions humanes en cada cas. Conclusions Els diversos treballs en conjunt mostren que la confiança és un mecanisme cognitiu i psicològic ancorat en la història evolutiva humana, que ha jugat un paper important en l'evolució de la cooperació que caracteritza les societats humanes. El seu origen evolutiu es desprèn dels resultats d'aquesta tesi: es demostra que la confiança personal té més influència que la confiança general en la cooperació, que la confiança necessita relacions properes i, per tant, del petit grup per la seva aparició – tenint en compte les limitacions cognitives per mantenir aquestes relacions amb un gran nombre de persones– i la seva estreta connexió amb aspectes emocionals inconscients – un dels mecanismes més primitiu en humans. De fet, la configuració de les xarxes de confiança en petits grups apareixen tant als treballs empírics com als treballs de camp,. La confiança personal també es pot ampliar a col·lectius més grans. Fins i tot a les societats més desenvolupades les persones continuen creant els grups reduïts en tots els àmbits de la seva vida. No obstant això, en algunes societats, on hi ha importants dificultats de supervivència, com les analitzades en aquesta tesi, hi ha certes eines culturals que serveixen per ampliar la confiança personal a un major nombre de persones: conceptes com grups ètnics, clans, llinatges, famílies, coincidència, “comunalidad” i municipi en cas d'Oaxaca, valors interioritzats, etc. són eficaços en aquest sentit. Així, la cultura proporciona els mecanismes necessaris per a crear uns vincles forts de cohesió basats en elements emocionals. Una major cohesió i una actitud més oberta de confiança derivada de tals eines culturals ajuden a enfrontar-se als ambients més eficaçment. Així, es podria predir que quan els entorns són més difícils, es mostrarà una major diversificació dels grups. Amb la comparació dels resultats de Ghana i Mèxic, s'aprofundeix en major mesura en els elements comuns en les xarxes de confiança i cooperació –aspectes universals–: petits grups i diferents nivells d'emocionalitat implícita en els vincles de confiança; i elements culturals que s'adeqüin al context històric i la situació econòmica dels grups, per crear una més o menys cohesió dels seus integrants segons les seves necessitats. Així, a més d'identificar en el camp diferents indicadors i eines per mesurar la confiança, són també identificades certes formes culturals que semblen més eficaces que altres quan es tracta d'unir els grups, és a dir, els valors i el sentit d'identitat i grup de pertinença, davant les normes i l'autoritat.